Arc Mediterrani: realitat o il·lusió? (I)

Des de fa una temporada estic parlant dia si i dia també de l'Arc Mediterrani, aquesta macro-regió funcional que, encara que difícil de delimitar, es pot dir que engloba la major part de la ribera occidental de la Mediterrània. La seva formulació ve de lluny, des de mitjans 80, tot i que la idea ha anat agafant força des la desaparició de les fronteres comercials a Europa i l'aparició de diversos documents com l'Estratègia Territorial Europea (European Spatial Development Perspective, ESDP, 1999).

Ara mateix, la pregunta és si aquest mític Arc Mediterrani existeix realment. Hi ha proves empíriques que l'hi donen força o potser és una il·lusió amb rerefons polític? En Roc Armenter, com a bon economista, ja em va deixar un comentari en un antic post sobre les megaregions a Europa on em (es) preguntava si aquestes grans regions funcionals no es definien de manera massa arbitrària. Evidentment, la metodologia i els indicadors utilitzats influexen en el resultat final i la capacitat d'interpretació i raonament crític de cadascú és bàsica. En ciències socials com l'economia i la geografia les veritats absolutes són ben escasses.

El cas és que, després de llegir i interpretar diversos estudis on, amb diferents matisos, donaven fe de l'existència del sempre imprecís Arc Mediterrani, aquest dijous passat em vaig emportar una bona sorpresa. Relativa, però sorpresa al cap i a la fi. En el transcurs d'una classe de màster, el Dr. Joaquim Farinós, de la Universitat de València, va treure's un mapa del barret on l'Arc Mediterrani ni s'insinuava i que reprodueixo en aquest post. Provenia, com no, d'un altre estudi de l'ESPON titulat "Zoom In", o més ben dit, del sumari executiu del mateix estudi (PDF, 25 pàgines). En el mapa es defineixen el que els autors anomenen "Global Integration Zones" (GIZ), grans espais geogràfics integrats que es delimiten a partir de tres criteris, relacionats principalment amb l'accessibilitat (temps emprat en el transport en carretera) i la connectivitat (connexions directes d'una hora o menys) entre les principals ciutats (Metropolitan European Growth Areas, MEGAs) europees.

Tot i que les dades utilitzades són del 2003, es visualitza clarament la força del centralisme i de la magnífica xarxa radial espanyola, apareixent una GIZ que pren el nom de "The Iberian Zone" definida de la següent manera pels autors de l'estudi:

"Isolated in relation to potential travel times between the MEGAs this zone includes the area between the MEGAs Barcelona, Sevilla, Lisboa and Bilbao. Madrid is the MEGA with complete functional orientation in the centre of this area."

Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions, fins i tot polítiques, si s'escau. Sembla que, almenys al 2003 i pel que fa a les infraestructures de transport, l'Estat Espanyol es mirava al melic i no donava joc a noves formulacions espacials. Vol dir aixó que l'Arc Mediterrani no existeix de manera concluent? En continuaré parlant a la segona part d'aquest post.

La governance i l'interès d'escala

Less government and more governance! Aquest podria ser el lema dels qui, des de principis dels 80, opinen que l'administració pública, per si sola, no compta amb la força ni amb la legitimitat suficient per tirar endavant certes polítiques públiques, amb especial esment d'aquelles amb efectes i impactes territorials. Simplificant-ho, la reflexió és força senzilla: una determinada administració, si vol tirar endavant qualsevol projecte, ha de comptar amb la participació dels diversos actors que intervenen sobre el mateix territori, ja siguin la resta d'adminstracions (locals, regionals, estatals o supraestatals) o la societat civil (empresaris, sindicats, ecologistes, població en general,...). La teoria diu que, si hi un projecte es fa en base a una estratègia que primi l'acord i diàleg continu entre els diferents agents (públics i privats), es guanya en eficàcia i s'eviten les clàssiques disputes entre actors, tot en benefici del desenvolupament territorial. Ras i curt, la governance es pot entendre com un aprofundiment democràtic que, mitjançant la creació de xarxes col·laboratives de tipus horizontal i vertical, deixa enrera les imposicions del government, merament jeràrquiques i sovint mancades de legitimitat democràtica. Per una explicació més extensa, recomano la lectura de l'article de Francesca Governa (bon nom pel tema que tracta) titulat "Del government a la governance. El canvi de les formes i les modalitats de l'acció col·lectiva en el camp urbà i territorial" (PDF, 19 pàgines. Documents d'Anàlisi Geogràfica nº41, 2002)

Certament, aquest aprofundiment democràtic que comporta la governance es pot veure com un pas positiu a l'hora d'encarar la planificació territorial. Almenys sobre el paper, perquè la pràctica és una altra cosa. Posar d'acord els diversos actors pot esdevenir una quimera. En primer lloc per la diversitat d'interessos sectorials que es poden arribar a visualitzar: un empresari té la mateixa visió del territori que un ecologista? La resposta, almenys segons la meva opinió i defugint d'apriorismes, és que no sempre. En segon lloc, i potser el més important, és la existència del que anomeno "interessos d'escala". Un ajuntament, per exemple, tindrà uns determinats interessos davant d'una determinada infraestructura que l'administració estatal. Discernir quin és el famós i abstracte "interès general" variarà segons l'escala d'actuació dels diferents agents; el seu espai de referència. Igualment, i en relació a això, es poden posar sobre la taula les clàssiques disputes competencials entre administracions, geloses de les seves competències i parcel·les de poder, algunes vegades arribat a límits surrealistes.

Aquests dubtes que plantejo no volen dir que s'hagi de prescindir de tota forma de governança multinivell ni de les estratègies participatives. No és possible ni desitjable un retorn al govern omnipotent. Tan sols esmento una obvietat: a vegades l'acord serà impossible, i més si continuem mantenint unes formes d'organització territorial que, més que funcionar en xarxa, funcionen en base a un sistema de "nines russes"; sobreposades una sobre l'altra però sense connexió alguna.