Ciutats accessibles per a tothom

Tota estratègia de ciutat està abocada al fracàs sinó esmenta un pla d'acció ben definit en temes quotidians, centrat en el dia a dia dels ciutadans i ciutadanes que fan vida en el medi urbà. No val quedar-se en discursos i iniciatives pròpies del "city-marketing" o similars i deixar les persones en darrer lloc. Garantir l'accessibilitat universal a tots els racons de la ciutat és una feina obligada i essencial per a tots els polítics i gestors urbans. A casa nostra s'ha fet força feina en els darrers anys i l'administració ha abocat molts esforços en adequar la via pública pel pas de tothom, algunes vegades de manera més reeixida que en d'altres. Les persones amb mobilitat reduida han estat especialment considerades, però encara queda feina per fer. Els objectius de justícia social bé s'ho valen.

No només l'administració ha de tenir-hi un rol actiu, sinó que es requereix de la participació activa de tota la societat: cotxes que aparquen impunement sobre la vorera, vehicles estacionats sobre els carril-bici, rases d'obra que impedeixen el trànsit de vianants, terrasses de bar convertides en obstacles, etc. La llista és ben llarga. La normativa municipal pot quedar en paper mullat si no s'acaba amb l'incivisme d'uns pocs. Una ciutat cívica i responsable és una ciutat que per força ha de funcionar bé.

M'ha agradat el video que ha elaborat la Marta Bordas, del Departament de Composició Arquitectònica de la UPC, titulat "Obres al meu carrer. Ciutats accessibles per a tothom?". Ella viu més que ningú els problemes de mobilitat i accessibilitat que presenten algunes ciutats, encara que tots i totes ens hem trobat alguna vegada amb problemes similars. Val la pena mirar-lo.

Actualització a diumenge 23/3/2008: la casualitat ha volgut que El Punt publiqués avui un reportatge sobre els 17 anys de la Llei 20/1991 sobre la supressió de barreres arquitectòniques. El títol és ebn explícit: "Els ajuntaments incompleixen la llei de supressió de barreres, des de fa 17 anys".

Obsessió pels rànquings

Rob Fleming, protagonista de la novel·la "Alta fidelitat" de Nick Hornby tenia el costum d'elaborar llistes rotllo "top five" de tota mena de coses, començant pels seus desenganys amorosos i acabant per les seves cançons preferides. D'aquesta mena de rànquings casolans personals i intransferibles n'ha fet tothom alguna vegada al llarg de la vida i fins i tot servidor n'ha publicat en aquest bloc. Igualment, i per motius d'interès professional i acadèmic, més d'un cop (aquí o aquí, entre d'altres) he parlat dels rànquings territorials, aquestes llistes que s'han anat generalizant amb el pas dels anys i a mesura que les dinàmiques de competència entre llocs (ciutats, regions, estats, etc.) s'han anat accentuant. Hi ha tot un discurs propi de la teoria geogràfica i economica, lligat a l'impacte de la globalització, que explica que els territoris competeixen entre ells mateixos per atraure inversió, turisme, serveis, etc. tot establint estratègies de desenvolupament local o regional que fan bandera de les especificitats i avantatges comparatius del lloc en qüestió. I és aquí on apareixen els rànquings, de tota mena i fets en base a diversa metodologia, ja sigui agafant informació estadística de caràcter contable (PIB, renda per càpita, preu de l'habitatge, número d'hotels, etc.) i també dades més difícils o impossibles de contabilitzar (estat del medi ambient, esperit empresarial, qualitat del paisatge, etc.).

No hi ha dia que passi que no apareixi un nou rànquing del qual els mitjans de comunicació i opinadors no se'n facin ressó. Avui mateix, l'AVUI publica que, segons un estudi del banc suís UBS, Barcelona és la vintena ciutat més cara del món i ahir mateix en Xavier Solano escrivia al mateix diari un article on alertava que Barcelona com a ciutat i Catalunya com a regió estaven perdent pistonada a nivell europeu i mundial. Solano es basava en l'estudi "European cities and regions of the future" (PDF, 4 pàgines) que publica anualment la revista FDI, vinculada al Financial Times. L'interessant d'aquest rànquing és que dona informació a diferent escala: regions administratives i ciutats de diferent mida, no només les grans ciutats. No entraré a valorar els resultats ni el per què de la posició de cadascú, sinó que vull fer veure que variant de metodologia poden sortir uns resultats diferents. Per exemple, pel que fa a les principals ciutats hi ha un acord general que Londres i després París són les capdavanteres a nivell europeu, però després existeix molta variabilitat entre el que diuen uns i altres.

Si l'estadística és una arma de doble tall, els rànquings s'han de mirar amb lupa. Cert que són importants i s'han de tenir en compte, però no fins al punt d'obsessionar-se amb ells, ja que és relativament senzill convertir-los en arma política. Yves Lacoste, geògraf francés (marxista i molt jacobí, val a dir) deia que els mapes eren una arma per a la guerra. Jo afegiria que els rànquings els hi van al darrera. No cal que ens passem el dia com Rob Fleming.

Ciutadania i identitat

Que a les eleccions al Parlament de Catalunya sempre hi hagi una participació al voltant del 60% mentre que a les eleccions espanyoles la participació pugi fins a un 70% és una qüestió que em preocupa. Aquest diferencial històric pròxim al 10% entre les dues convocatòries electorals es pot interpretar com a símptoma d'un cert fracàs del model d'integració català, les virtuts del qual no posaré en qüestió, però que potser requereix d'una posada al dia; d'una reforma que afini les seves possibles disfuncions.

Des de fa un temps, sobretot des de l'arribada més o menys massiva d'immigració estrangera, variada i multicultural, hi ha qui planteja que per accedir als drets de ciutadania s'aprofundeixi en el coneixement de la llengua, la cultura i la història de la societat d'acollida per evitar així la formació de ghettos amb efectes perniciosos sobre la cohesió social. És un debat que es troba a sobre la taula de tots els països occidentals sense excepció i que genera molta polèmica. Alguna proposta al respecte, com les que va plantejar Artur Mas a les eleccions catalanes, Mariano Rajoy a les espanyoles o Gordon Brown al Regne Unit han estat caricaturitzades per molta gent, algunes vegades amb raó (certament n'hi ha de ben carrinclones) i altres vegades de manera excessiva i sense presentar propostes alternatives viables. Sóc dels que pensen que dotar els immigrants de tots els drets polítics de manera automàtica és un error. I això no vol dir que em negui a otorgar aquests drets, només faltaria, sinó que penso que abans hi ha una feina prèvia a fer. Que una persona tingui el dret a vot pot no significar res si aquesta no sap que és ni que significa la democràcia. I més encara, pot no saber com funciona el sistema democràtic de casa nostra ni, en el cas català, haver entès que Catalunya té una identitat pròpia.

M'agradaria posar un exemple personal i ben casolà: setmanes abans de les darreres eleccions espanyoles, el meu company de pis, un noi d'origen nicaragüenc però amb ciutadania espanyola, em va qüestionar sobre els diferents programes electorals dels partits que es presentaven a les eleccions. Era la primera vegada que votava i amb tota la bona fe del món em va explicar que, després de 10 anys de residència a Catalunya i parlar perfectament el català, encara no havia interioritzat del tot el funcionament de la política catalana ni alguna qüestió d'arrel identitària. Em vaig dedicar a explicar-li qui era qui de la manera més objectiva que vaig poder i vam buscar el programa electorals de diverses opcions polítiques que es presentaven. Finalment, vam anar junts a votar i tinc la total certesa que no vam coincidir en el vot.

Pot semblar una anècdota sense importància, però mostra com un bon coneixement de la societat d'acollida és bàsic per poder desenvolupar un dret democràtic essencial com és el dret a vot. Ara que les barreres ètniques estan superades, i per molt que alguna vegada es despengi la Ferrussola de torn, és el moment d'incidir en la virtut cívica. I el coneixement de la identitat del lloc ha de ser un element central. Pot explicar la manca d'adhesions al significat de Catalunya com a nació el diferencial del 10% que he esmentat d'entrada?

Timothy Garton Ash, brillant historiador i assagista anglès, parla en un recent article a "The Guardian" (traduït al castellà a "El País") dels plans del govern laborista britànic, especialment del Primer Ministre Gordon Brown, d'aprofundir en el coneixement de la britishness, i més després de la publicació de l'informe dirigit per Lord Goldsmith. Recomano la seva lectura. En Carles Campuzano també en parla al seu bloc. De moment, un parell de paràgrafs.