La rectificació valenciana

A vegades, des de la política es prenen decisions que, per la seva manca de sentit, deixen a més d'un amb la boca oberta. Hom pot pensar que es deu a la falta de capacitat dels governants, però el més comú és que es tracti d'una estratègia premeditada i ben estudiada, tot i que amb més dosis d'ideologia que de raó.

Des del País Valencià -perdò, Comunitat Valenciana- fa anys que els seus dirigents polítics van decidir que volien construir un "eix de la prosperitat"; una aposta estratègica que passava per convertir la ciutat de València en el port de Madrid i la resta del país en un gran "resort" per als habitants de la capital d'Espanya. Encara que l'arc mediterrani fos la seva regió natural, el discurs i l'ideologia anticatalana dels mandataris valencians els feia mirar cap al quilòmetre zero de la magnífica xarxa radial espanyola. No van escatimar esforços per aconseguir els seus fins, invertint milions i milons d'euros a millores de les infraestructures per apropar el "Levante" i la "Meseta", alhora que l'eix mediterrani quedava en l'oblit.

Però la geografia econòmica és tossuda. El centre econòmic d'Europa es troba en un lloc imprecís entre Londres, Hamburg, Munic, Milà i París, una àrea coneguda com "Pentagon central" o "Banana blava", on es concentra la major part de ciutats, població, empreses i institucions formant una complexa xarxa. L'eix mediterrani és un dels principals corredors que connecten la perifèria amb el centre d'Europa i té un gran potencial per endavant si es tiren endavant diversos projectes d'infraestructures encara pendents. Tots sabem de quins s'està parlant. Fins ara, com s'ha dit, el govern del País Valencià era refractari a reconèixer la seva importància estratègica fins que s'ha produït un gir sobtat en els darrers temps. En definitiva, hi ha hagut una rectificació valenciana. Avui ho apuntava l'Enric Juliana -tot un expert en rectificacions- a les pàgines de La Vanguardia i també ho va comentar en Ramon Tremosa dimecres de la setmana passada a Girona. Aquest economista va insinuar que les necessitats de la factoria de la Ford d'Almussafes hi han tingut alguna cosa a veure, ja que que aquesta multinacional de l'automobil requereix d'una bona connexió amb el centre d'Europa que passa per reforçar l'eix mediterrani entre València i Tarragona. Si no és així, deslocalització a la vista. Tremosa encara no es creia que la Generalitat Valenciana hagués patrocinat un acte de l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi de Villalonga (IIVEE), entitat darrera de la qual hi ha el dimoni gros del blaverisme: ni més ni menys que l'Eliseu Climent.

Benvinguda sigui la rectificació. Un primer pas endavant seria que el País Valencià -Comunitat Valenciana, caram- s'integrés dins de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània. No cal ni que esmenti l'Institut Ramon Llull.

Reportatge del diari "Público" sobre Girona

Fa un parell de setmanes vaig anar a dinar amb l'amic Xavier Montoya i el periodista Ferran Casas, de "Público". La raó no era altra que parlar de Girona en vista de les properes eleccions espanyoles.

Doncs el reportatge s'ha publicat avui dimarts, dins del que s'ha titulat "50 Españas para un presidente". La meva reflexió comença amb el sempre comentat alt nivell de vida de la ciutat, una caricatura rera la qual s'amaguen altres realitats menys conegudes. I per cert, fa referència a la Girosfera.

Podeu llegir el reportatge complet aquí.

clipped from www.publico.es Pero sería un error pensar que es un paraíso donde el bienestar todo lo abraza. Barrios como Santa Eugènia o Salt, con un alto índice de población inmigrante, luchan por no convertirse en guetos. El modelo de desarrollo (servicios, construcción y turismo) ha alterado el panorama, constata el geógrafo Narcís Sastre , un referente de la girosfera, la nutrida blogosfera local. "Hay miedo a que Girona se convierta en un barrio de lujo de Barcelona" explica sin dejar de poner el dedo en la llaga de los problemas de infraestructuras de la ciudad. Afirma que el hecho de que en la ciudad y desde los despachos de Barcelona muchos hayan entonado el Girona rai (que, muy libremente, se traduciría como "en Girona, todo va") ha causado "mucho daño" y les ha dejado en el vagón de cola en inversiones.

Villatoro i l'eix dels sàtrapes

No és cap secret que Vicenç Villatoro és un dels meus escriptors i articulistes preferits. El seu llibre "Crear Europa, reconstruir Occident" es troba entre meus assaigs polítics de capçalera i no em perdo els seus articles dominicals a l'AVUI.

I el d'ahir diumenge, dedicat a Kosovo, és una autèntica delícia que s'ajusta perfectament a la meva visió personal sobre la independència d'aquest territori balcànic i el paper de l'Estat Espanyol. Aquí dues mostres:

clipped from paper.avui.cat COM A NACIONALISTA, EM SEMBLA MOLT BÉ que neixi un nou Estat. Però he de confessar que la resolució dels problemes nacionals en el món balcànic m'ha provocat sempre una certa perplexitat. Totes les nacions culturals han de ser reconegudes i respectades. Però en el magma balcànic -i molt especialment en el de l'antiga Iugoslàvia-, on aquestes nacions culturals estan històricament barrejades damunt d'un mateix territori, la creació de fronteres és molt complicada. No és que les nacions estiguin juntes en un mateix Estat, és que estaven juntes en una mateixa ciutat, en un mateix barri, en alguns casos en una mateixa escala de veïns. Com fer ratlles, enmig d'aquest magma? Per pur nacionalisme, per posar una visió nacionalista espanyola per davant del compromís amb la democràcia, l'Estat espanyol es pot veure a l'altra banda de l'eix que li toca i que li interessa, el dibuixat per les democràcies occidentals, i quedar empresonat en l'eix dels sàtrapes.