En Safont i jo citats a Global Voices

Gràcies a un avís de l'amic Guillem Molla, ahir a la nit vaig saber que el grup Global Voices citava a en Joan Safont i a mi a raó dels nostres comentaris sobre Kosovo.

Aprofito per anunciar que el dijous 13 de març des d`Òmnium Cultural del Gironès hem organitzat un debat sobre Kosovo que comptarà amb la presència estelar d'en Jordi Eduard Perales, entre altre gent per confirmar. Seguiré informant i concretant hora i lloc.

clipped from www.globalvoicesonline.org Joan Safont [cat] thinks that Kosovo should not be dismissed as an example to follow by other regions with aspirations of sovereignty: It is not comparable with Catalonia or the Basque Country. However, I think that any process towards sovereignty in Europe should take it into consideration. That's the reason why we are so repeatedly told that the two cases are different. […] Kosovo might not be our mirror, but every time that a new state says freely what and how it wants to be, the world becomes freer. Narcís Sastre [cat], however, is not sure about what to think: I can't help but having contradictory feelings. On one hand, as a defender of people's right to self-determination, I am happy for Kosovo, but I can't help feeling a certain empathy with Serbia, who is witnessing the loss of a territory with a great symbolic and historical value.

Ramon Tremosa, Richard Florida i les megaregions

Ahir al vespre vaig anar a la presentació del llibre "Catalunya serà logística o no serà", del professor Ramon Tremosa, qui va fer un discurs optimista molt necessari en un moment de cert abatiment nacional. Si Catalunya aprofita tot el seu potencial (i ens el deixen aprofitar en pau), tenim un gran futur per endavant.

Més enllà del que diu en el llibre, Tremosa va exposar les seves idees fent ús d'uns recursos molt geogràfics, especialment amb els mapes i rànquins de megaregions elaborats pel geògraf Richard Florida, el gurú d'això que s'anomena la "classe creativa". Aquestes megaregions poc tenen a veure amb les clàssiques regions vidalianes, sinó que tenen la seva base en els sistemes i xarxes de ciutats i en les seves relacions econòmiques. El mapa d'Europa que Florida insereix en el seu article "The rise of the mega-regions" (PDF, 31 pàgines) dibuixa de manera nítida aquesta gran regió que ja ha aparegut en altres treballs des de la dècada dels 80: l'EURAM, també conegut com a Eix Mediterràni o, amb variacions, Arc Mediterrani. En conjunt, l'onzena megaregió del món en PIB al 2000 (610B$), molt per davant de Madrid (lloc 39, 100B$). Madrid pateix un problema que l'eix València-Barcelona-Lió no té: la seva posició geogràfica, allunyada dels grans corredors europeus i sense una base urbana diversificada i de tipus policèntric que la sustenti. El mapa que ilustra aquest post n'és una adaptació pròpia més esquemàtica i menys rígida.

Com ja he dit altres vegades, l'EURAM i les associacions regionals que l'hi donen força i forma són el futur. Per Catalunya, la capacitat de decidir sobre allò que ens és propi és més necessària que mai per magníficar els seus efectes. Paradoxalment, el fet de comptar amb una estructura moderna com és un estat-nació és quelcom bàsic i essencial per garantir el bon funcionament d'una estructura postmoderna com és una megaregió.

"No es lo mismo" (?)

El PSC ha plantejat una precampanya a la contra. Com ja ens té acostumats des de fa una temporada, l'eix conductor dels socialistes catalans no són tant les propostes electorals en positiu com treure dia sí i dia també eslògans anti-PP com ara el darrer "Si tu no hi vas, ells tornen" o el "No es lo mismo". És precisament aquest darrer lema electoral el primer el que em va venir al cap després de veure la coincidència entre PSOE i PP pel que fa al no reconeixement de la nova República de Kosovo. La realitat nacional interna de l'Estat Espanyol és el motiu principal perquè socialistes i populars es neguin a reconèixer Kosovo com a estat sobirà, per més que la diplomàcia espanyola s'entesti a donar arguments basats en el dret internacional, acompanyant-ho d'unes més que inoportunes referències a l'Iraq.

Espanya, independentment de qui mani el dia de demà, sap perfectament que acabarà acceptant l'estat kosovar per la força dels fets. Aleshores, els seus governants hauran d'explicar molt bé el per què d'aquest reconeixement tardà, ja que pot comportar-los més d'una contradicció i elevades dosis d'incoherència.

Sigui com sigui, PSOE i PP han demostrat que en determinades qüestions sí que són el mateix, especialment en les relacionades amb l'anomenat "debat territorial". Encara que els socialistes usin una retòrica menys arnada i amb tints de modernitat, el resultat és el que compta.

Una incertesa anomenada Kosovo

Finalment el dia ha arribat: Kosovo ha proclamat la seva independència. A partir d'ara, tots els estats occidentals començaran a reconèixer el nou estat sobirà, alguns amb la pinça al nas. Un reconeixement sense convicció i amb molts de dubtes i incerteses.

Jo no puc deixar de sentir sensacions contradictòries. Per una banda, com a defensor dels dret a l'autodeterminació dels pobles, m'alegro per Kosovo, però no puc deixar de sentir una certa sensació d'empatia cap a Sèrbia, qui veu com perd un territori de gran valor simbòlic i històric. Durant la meva estada a Finlàndia vaig compartir aules amb una noia sèrbia molt demòcrata, liberal i europeïsta, qui al parlar de Kosovo no podia evitar que aflorés aquell nacionalisme d'arrel sentimental que tots -tots- portem a dintre, per molt o