We say sorry

Equilibrisme

Fa poca estona he arribat del ple de l'Ajuntament de Girona. S'ha debatut sobre diversos temes, però com era d'esperar l'estrella de la nit ha estat la Devesa. Finalment han quedat clares un parell de qüestions: que es vol tirar endavant un pla d'usos que compti amb participació ciutadana i que hi ha una clara voluntat de continuar amb el procés de construcció del pavelló esportiu. Aquest segon es farà de manera independent al primer, o sigui, que per molt que es discuteixi sobre quins usos i quins no es permeten a la Devesa i quin mètode de gestió s'hi ha d'implementar, el pavelló es farà. Que hi hagi una clara contradicció d'origen i molta incoherència és igual, tot sigui per l'estabilitat d'un govern tripartit que sembla estar perpetuament a la corda fluixa. I per molts equilibris que es facin la realitat és la que és: que no hi ha terra sòlida i estable sota els peus. I si la corda es va tensant un dia acabarà trencant-se. Esperem que hi hagi una bona xarxa a sota, sinó la ciutat ho pot pagar car.

clipped from www.avui.cat L'alcaldessa de la ciutat, Anna Pagans, ha confirmat en el ple d'aquest vespre que el procés de construcció del nou pavelló esportiu de la Devesa seguirà una tramitació 'independent' a la del pla d'usos que s'ha de definir per aquest espai de la ciutat. Segons ha explicat l'alcaldessa, tant el pavelló com el procés participatiu per delimitar els usos del parc són dos compromisos inclosos al pla de mandat que 'es tiraran endavant' però ha dit que aquest segon no aturarà les obres del pavelló, tot i l'oposició veïnal i les divergències amb ICV, soci de govern del PSC i ERC, que aquest equipament ha despertat.

Les ciutats creatives

No tota manifestació pictòrica urbana ha de ser perseguida per les ordenances municipals. Més enllà dels molestos "tags" que proliferen indiscriminadament per les nostres ciutats, es poden trobar mostres d'un art que dona alegria i fa viu el paisatge urbà. No sempre és bo deixar la ciutat, sigui quina sigui, submergida sota un mar de regles i normatives elaborades des de despatxos amb poca llum. Ha d'haver-hi espai per a la creativitat; per al color i la lliure expressió artistica. Si la ciutat, en sentit genèric, sucumbeix sota el marasme burocràtic, deixarà de ser digne de portar el nom de ciutat, aquell punt de trobada i d'intercanvi d'idees forjat al llarg de la història.

Brussel·les és una ciutat no gaire agraciada, però els que hi hem anat hem trobat mostres d'un encant especial. Fa uns anys vaig fotografiar una i altra vegada els magnífics murals i pintures urbanes que proliferen pel centre històric, lluny d'aquell monstre gris i tenebròs anomenat Parlament Europeu. Ara, els amics Laura Peña i Jordi Eduard Perales n'han pres bona nota i s'han llançat a explorar la ciutat on viuen des de fa uns mesos. La primera d'una de les moltes "pauses" que de ben segur vindran.

M'agraden les ciutats; les ciutats creatives i la gent que les fa possibles.

L'agenda exterior del President

La setmana passada parlava amb un bon amic i bon coneixedor del que és cou a relacions exteriors de la Generalitat de temes relacionats amb l'agenda internacional de Catalunya. En un moment donat de la conversa el vaig interpelar sobre l'absència de lideratge del President Montilla en aquestes qüestions, vist i demostrat que el màxim responsable polític del país no es prodiga precisament en viatges fora de Catalunya, més enllà del que són els límits de l'Estat Espanyol. És un aspecte que diferencia José Montilla dels seus antecessors en el càrrec, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, qui donaven molta prioritat al rol exterior de Catalunya, ja fos viatjant o impulsant iniciatives transfrontereres com l'Assemblea de les Regions d'Europa o l'Euroregió.

La resposta del meu amic em va sorprendre: -És que Montilla no té els contactes a l'exterior que tenien Pujol i Maragall-, em va dir. I ben cert que deu ser. I preocupant també, afegiria jo. El President Montilla -a qui respecto profudament, val a dir de passada- ha delegat des de que va ser investit President pràcticament tota la representivitat exterior del Govern de Catalunya en la figura del Conseller de la Vicepresidència, Josep-Lluís Carod-Rovira, qui no s'ha cansat de viatjar per Europa i el món i reunir-se amb representants diplomàtics i empresarials extrangers. Algú dirà -i amb raó- que, com a responsable polític de la "paradiplomàcia" catalana, és el que toca fer a Carod. Cert, però amb un matís important: el President no pot quedar al marge com si la cosa no anés amb ell; no pot autoexcloure's del que és un aspecte clau i marcadament estratègic pel futur de Catalunya. Dir que no té "contactes a l'exterior" no em val, ja que per això ja hi ha tota la maquinària burocràtica que s'encarrega de fer-ho.

Que els afers exteriors no semblin ser una prioritat per qui és el President del meu país em preocupa. Em preocupa molt. La Generalitat de Catalunya no és una diputació. És el govern d'una nació sense estat que ha d'aspirar al màxim reconeixement internacional, és a dir, a tenir un estat propi i ser tant interdependent com qualsevol nació de les anomenades sobiranes en un context globalitzat i interconnectat. I per això el seu President ha de ser qui ha de liderar tota iniciativa exterior amb ganes de reeixir. Si no és així, si tot es deixa a la segona fila, pocs fruits es recolliran.