Mirant cap a Àfrica

Fa pocs anys algú escrivia sobre l'existència de noves "terres incògnites", nom que rebien originalment els territoris pintats de blanc als mapes perquè encara no havien estat explorats i conseqüentment cartografiats. Ara mateix, en ple segle XXI, el sentit del terme varia: sí que són territoris ben coneguts per tothom, però amb unes característiques concretes que els fan gairebé irrellevants pel sistema mundial. La majoria d'aquestes noves "terres incògnites" tenen la particularitat de localitzar-se al continent africà, on avui en dia es concentren molts d'estats fallits i importants focus de guerra, violència, malaltia, fam i misèria.

Les causes són multiples i de difícils solució, però tenen un origen clar relacionat amb el colonialisme i la seva herència. La divisió territorial que van imposar les metròpolis europees no van tenir mai en compte les divisions ètniques, sinó que es van marcar unes fronteres fictícies dibuixades amb tiralínies des dels despatxos de les cancelleries europees. La Conferència de Berlín (1884-85) va ser el punt culminant de l'ètapa colonial, quan els estats europeus amb interessos a l'Àfrica es van repartir el pastís i van enterrar les disputes que mantenien entre ells. Anys més tard, després de la Segona Guerra Mundial, les velles metròpolis europees van veure com els seus imperis colonials queien com un castell de cartes i els processos d'independència s'anaven extenent sense fre, liderats aquests la majoria de vegades per persones formades a Europa. Els nous estats africans van mantenir els límits fronterers pròpis de l'època colonial i es van organitzar en base a un sistema centralitzat, d'arrel jacobina, que no reconeixia la diversitat interna. I d'aquí sorgeix el drama, de la incapacitat de crear una "consciència nacional" que enterrés les velles relacions tribals i ètniques.

Les imatges que ens arriben de Kènia, estat posat en altra hora com a model a seguir per la resta, han de fer recordar els perills que comporta la centralizació del poder i la manca de reconeixement de la diversitat. Les cruesa d'aquestes imatges porta a recordar els conflictes periòdics com els que es van produir durant la dècada dels 90 a la veïna regió dels gran llacs, on van morir gairebé un milió de persones; un genocidi en tota regla davant de la mirada passiva i vergonyant de la comunitat internacional.

Kènia, Darfur, Somàlia, Sahara Occidental, Zimbawe, etc. Noms que de tant en tant són objecte d'una columna als diaris o d'un bloc de 30 segons a la televisió. De parlar s'en parla, el que passa que no s'actua o no s'actua prou. Grans plans per Àfrica proposats en el transcurs dels darrers anys sembla que han quedat en l'oblit. Que se n'ha fet d'iniciatives com les de la Commission for Africa impulsada per Tony Blair?

A aquestes alçades potser que ens comencem a replantejar dogmes del dret internacional com la "no ingerència externa". Tot i les possibles acusacions de neocolonialisme, és quelcom necessari per raons morals, juntament amb altres mesures de tipus econòmic, social i polític. Ja n'hi ha prou de xerrameca. Esperem que les "terres incògnites" de les que parlava desapareixin ben aviat del mapa.

Polítics en campanya: la ressaca de la Catosfera

Molt s'ha parlat, s'està parlant i es parlarà de la trobada de la Catosfera del passat cap de setmana. Encara que només vaig poder assistir a la jornada de dissabte, he pogut seguir tot el que s'ha dit a les diferents taules. De fet, el díficil seria no enterar-se de res, ja que entre blocs, Facebook i Twitter un no es perd detall del que passa a la xarxa catalana. La cosa ha anat tant bé que durant aquests darrers dies es viu una agradable sensació de bon rotllo virtual, vist que entre uns i altres no parem de llençar-nos floretes. Fins i tot polítics de tots els colors, inclosos els dos diputats més 2.0 de Catalunya i de Girona (l'un i l'altre) estan més transversals que mai. Ningú diria que s'acosten les eleccions espanyoles. Podem parlar de "Pax Catosfèrica"?

I és en aquest context que avui he rebut un correu electrònic que m'ha sorprès. He obert el correu i m'ha aparegut un mail des de la Federació de Girona d'ERC, tant habitual en d'altres temps però inèdit des de la meva alta a Convergència Democràtica de Catalunya. Estava personalitzat i signat per Francesc Canet, candidat d'Esquerra al Congrés Espanyol. Mitjançant el seu redactat, Canet es fa ressó de l'èxit de les jornades de la Catosfera i em convida a una trobada amb blocaires i empresaris de les noves tecnologies de les Comarques Gironines a un intercanvi d'opinions "sobre el territori i el país en general". Més o menys, es tracta del que feu Artur Mas temps enrera. Si no em surt res de darrera hora, penso assistir de bon grat a la cita amb Francesc Canet, bo i sabent que tinc un compromís adquirit amb Convergència i Unió i amb el cap de llista a Madrid, en Jordi Xuclà.

Els blocs i la Política 2.o estan estan a l'ordre del dia. Tot i algunes resistències, les noves formes de comunicació política van agafant força dia a dia i ningú es vol quedar enrera, no sigui que es perdi el tren.

Londres i el projecte del "Thames Gateway"

Fa just una setmana comentava que el Tren d'Alta Velocitat (TAV) és una infraestructura pensada sobretot per unir les grans metròpolis més que les ciutats mitjanes com Girona. Tot sovint, el projecte va lligat a diverses i àmplies actuacions que tenen el territori com a protagonista. A la ciutat de Londres trobem un exemple concret i molt significatiu d’aquest fet, ja que s'hi duu a terme un dels projectes d’escala territorial i urbana més grans i ambiciosos del moment: el Thames Gateway (la porta del Tàmesis), una de les peces clau per a la construcció del nou Londres, amb la vocació de convertir-se en el “Hub d’Europa”, tal com diuen els seus promotors.

És tracta d’un gran pla de desenvolupament al llarg i ample del corredor d’infraestructures que té en la via del tren d’alta velocitat que connecta el Regne Unit amb el continent europeu el seu element central i raó de ser. Els seus orígens es remunten al 1994, a instàncies d'un Govern Britànic dirigit aleshores pel conservador John Major. A resultes de tots els canvis administratius implementats pel nou govern laborista de Tony Blair, tot el pla fou revisat, modificat i ampliat a l’any 2003, introduint una major participació dels agents i administració local i regional, d’acord amb els principis del “Nou Regionalisme” de que feia gala el Labour.

El Thames Gateway engloba un ampli territori comprès entre els Docklands i l’estuari del Tàmesis, on hi ha l’actual port de Londres, amb extensions fins al Londres central (a l’estació de St. Pancras, on s’ubica la nova estació del TAV) i a l’aeroport internacional de Heatrow, el més important dels cinc ara mateix operatius dins de la metròpoli. Aquest territori no agafa tan sols l’àrea sota control de la Greater London Authority (GLA, el govern metropolità de Londres), sinó també les regions East i South East (veure mapa).

Es plantegen diverses i importants actuacions en àmbits com l’habitatge, la regeneració urbana, el medi ambient i els transports. Una de les idees més innovadores és la construcció de diverses “comunitats sostenibles”, noves zones urbanes compactes i amb complexitat d’usos, planejades amb criteris d’alta qualitat ambiental (també arquitectònicament) i ben connectades amb el transport públic. Les principals àrees d’actuació són les 14 “zones de canvi”, des de l’Isle of Dogs, on hi ha el complex de Canary Wharf, fins a Southend, en ple estuari del Tàmesis. En els darrers temps, el projecte ha agafat encara més força des de que Londres fou escollida com a seu dels Jocs Olímpics del 2012. Les principals instal·lacions esportives s’estan construint al sector de l’East End, a Stratford i Lower Lea Valley, zones ara mateix força degradades i que viuran una profunda transformació en el transcurs dels propers anys.

Com passa la majoria de vegades, un projecte d'aquesta envergadura ocasiona contestació popular, sobretot a escala local. Un bon exemple és la dels horts periurbans de Manor Garden, situats a la zona de Hackney Wick, afectats per la construcció del Parc Olimpic. Per saber-ne més recomano la visita a la pàgina web dels afectats i la lectura de l'article de Lise Autogena "Collective dreaming and the practice of creative disruption" inclòs al llibre BCN_LDN 2020, editat aquest passat 2007 per la Fundació Ramon Trias Fargas.