El periodista Alfons Quintà és un d'aquells personatges que no deixen indiferent. Les seves opinions són tot sovint font de polèmica, èssent un clar exemple d'una mena de liberalisme dogmàtic i tancat en ell mateix, encara que sembli una contradicció en els termes. Tot allò que fa tuf de socialisme -ja no dic comunisme- és automàticament titllat de totalitari, sense reconèixer l'important rol de molts socialistes en la lluita per la democràcia i el sufragi universal. En el fons, tinc la impressió que Quintà s'ha passat la vida escribint el mateix article.
Però el que ara mateix em porta a parlar d'Alfons Quintà és un
article concret aparegut ahir mateix al diari AVUI. Tot valorant la decisió de la
Fundació Llibertat i Democràcia de no voler integrar-se a la
fundació que porta el nom del seu fundador, l'admirat Ramon Trias Fargas, ara en ple procés de renovació, Quintà conclou de la manera següent:
"És coherent ser liberal i nacionalista, però no pas liberal i sobiranista". Em pregunto quina és la base teòrica de tal afirmació, perquè no l'he trobada enlloc. Conec pensadors que han escrit i afirmat que el que és incompatible és declarar-se liberal i nacionalista alhora, vist que mentre el liberalisme posa l'èmfasi en l'individu, el nacionalisme el posa en la comunitat. Sense entrar en el tema a fons i simplificant-ho, es pot dir que la sintesi s'ha trobat en el moment en que s'accepta que l'individu -prefereixo dir la persona- és conscient de formar part d'una comunitat i accepta lliurement de formar part del que anomenem nació. Em sembla que no hi ha cap restricció perquè aquest nacionalisme cívic i democràtic primari es converteixi en sobiranisme quan l'estat del que forma part la nació minoritària nega precisament la llibertat dels seus ciutadans de voler formar part d'una comunitat nacional diferenciada de la que domina l'estructura de l'estat-nació.
El problema de Quintà és que potser oblida el pla polític i filosòfic del liberalisme i entra tan sols en el pla econòmic, és a dir, que entén sobiranisme tan sols com una defensa a ultrança d'una "sobirania nacional" que defensa polítiques de tipus proteccionista. Doncs que no pateixi, perquè molts sobiranistes liberals i progressistes hem entès que la globalització és una gran oportunitat pel reconeixement i plenitud de la nació si sabem fer les coses bé, especialment en aquelles nacions com Catalunya, de mida reduida i amb les potencialitats necessàries per competir en l'esfera europea i mundial. Així doncs, no hi veig cap incoherència. Si algú la troba, si us plau, que me la faci saber.
