En José Antonio Donaire, una de les persones que s'ha agafat més seriosament i amb més èmfasi l'anomenada Política 2.0, ha plantejat la pregunta del milió: com es pot crear un Parlament 2.0?
És coneguda la voluntat i els esforços del president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, per acostar més la cambra catalana a la ciutadania mitjançant l'ús de les noves tecnologies i de les grans possibilitats que ofereixen les xarxes socials d'internet. Per això mateix, diputats que coincideixen amb els objectius de Benach, com són el mateix Donaire o en Carles Puigdemont, entre d'altres, ja fa temps que lideren tota mena d'iniciatives per difondre i generar "feedback" entre ciutadans i legisladors. Les fantàstiques retransmissions dels plens del Parlament via Twitter en són una petita mostra.
Tornant a la pregunta de Donaire, molta gent ja s'ha afanyat a aportar idees (a data d'avui tenia 25 comentaris), algunes de les quals han estat desenvolupades a través dels blocs personals dels seus autors, com és el cas d'en Xavier Peytibi. Per part meva, faig us del mateix sistema, encara que no per proposar quelcom nou, sinó per reivindicar el paper pioner de Democracia.web, un projecte promogut per la Fundació Jaume Bofill a principis de segle.
Tal com diu la pàgina web de la inicitiva, inactiva des de fa més de 2 anys, és tracta d'una experiència de democràcia electrònica, recolzada pel mateix Parlament. A part de donar a conèixer experiències semblants d'arreu del món i tot de documents sobre democràcia i noves tecnologies, el més interessant de Democracia.web i raó de ser era el "Parlament on-line", el qual permetia enviar suggeriments als diputats i diputades i saber quines iniciatives legislatives estaven en marxa, i el que és més important, opinar sobre elles. En d'altres paraules: el ciutadà podia "esmenar" el projectes i proposicions de llei que estaven en tràmit i fer-ho saber als grups parlamentaris, els quals podien també donar resposta a l'esmenant.
El cas és que l'èxit de tal iniciativa va ser molt limitat. Ja d'entrada, cal dir que molts projectes de llei no van rebre cap "esmena ciutadana", mentre que les respostes per part dels legisladors van ser escasses o inexistents. Els grups que més es van aplicar van ser els d'esquerres, sobretot ICV, mentre que PP i CiU en restaren molt al marge. No voldria ser rotund perquè em manca coneixement de causa, però crec que l'apatia dels parlamentaris fou la causa del relatiu fracàs de Democracia.web.
Dic relatiu perquè representa un valuós precedent que val la pena recuperar, ara plenament institucionalitzat i integrat a la web del Parlament de Catalunya. La política 2.0 ha de donar la possibilitat de poder universalitzar les discussions que tenen lloc als despatxos i passadissos de la nostra cambra legislativa; allà on està dipositada la sobirania del nostre poble. No existeixen dificultats tecniques: només cal que ens ho creiem.
És coneguda la voluntat i els esforços del president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, per acostar més la cambra catalana a la ciutadania mitjançant l'ús de les noves tecnologies i de les grans possibilitats que ofereixen les xarxes socials d'internet. Per això mateix, diputats que coincideixen amb els objectius de Benach, com són el mateix Donaire o en Carles Puigdemont, entre d'altres, ja fa temps que lideren tota mena d'iniciatives per difondre i generar "feedback" entre ciutadans i legisladors. Les fantàstiques retransmissions dels plens del Parlament via Twitter en són una petita mostra.
Tornant a la pregunta de Donaire, molta gent ja s'ha afanyat a aportar idees (a data d'avui tenia 25 comentaris), algunes de les quals han estat desenvolupades a través dels blocs personals dels seus autors, com és el cas d'en Xavier Peytibi. Per part meva, faig us del mateix sistema, encara que no per proposar quelcom nou, sinó per reivindicar el paper pioner de Democracia.web, un projecte promogut per la Fundació Jaume Bofill a principis de segle.
Tal com diu la pàgina web de la inicitiva, inactiva des de fa més de 2 anys, és tracta d'una experiència de democràcia electrònica, recolzada pel mateix Parlament. A part de donar a conèixer experiències semblants d'arreu del món i tot de documents sobre democràcia i noves tecnologies, el més interessant de Democracia.web i raó de ser era el "Parlament on-line", el qual permetia enviar suggeriments als diputats i diputades i saber quines iniciatives legislatives estaven en marxa, i el que és més important, opinar sobre elles. En d'altres paraules: el ciutadà podia "esmenar" el projectes i proposicions de llei que estaven en tràmit i fer-ho saber als grups parlamentaris, els quals podien també donar resposta a l'esmenant.
El cas és que l'èxit de tal iniciativa va ser molt limitat. Ja d'entrada, cal dir que molts projectes de llei no van rebre cap "esmena ciutadana", mentre que les respostes per part dels legisladors van ser escasses o inexistents. Els grups que més es van aplicar van ser els d'esquerres, sobretot ICV, mentre que PP i CiU en restaren molt al marge. No voldria ser rotund perquè em manca coneixement de causa, però crec que l'apatia dels parlamentaris fou la causa del relatiu fracàs de Democracia.web.
Dic relatiu perquè representa un valuós precedent que val la pena recuperar, ara plenament institucionalitzat i integrat a la web del Parlament de Catalunya. La política 2.0 ha de donar la possibilitat de poder universalitzar les discussions que tenen lloc als despatxos i passadissos de la nostra cambra legislativa; allà on està dipositada la sobirania del nostre poble. No existeixen dificultats tecniques: només cal que ens ho creiem.
0 comentaris:
Publica un comentari