Obsessió pels rànquings

Rob Fleming, protagonista de la novel·la "Alta fidelitat" de Nick Hornby tenia el costum d'elaborar llistes rotllo "top five" de tota mena de coses, començant pels seus desenganys amorosos i acabant per les seves cançons preferides. D'aquesta mena de rànquings casolans personals i intransferibles n'ha fet tothom alguna vegada al llarg de la vida i fins i tot servidor n'ha publicat en aquest bloc. Igualment, i per motius d'interès professional i acadèmic, més d'un cop (aquí o aquí, entre d'altres) he parlat dels rànquings territorials, aquestes llistes que s'han anat generalizant amb el pas dels anys i a mesura que les dinàmiques de competència entre llocs (ciutats, regions, estats, etc.) s'han anat accentuant. Hi ha tot un discurs propi de la teoria geogràfica i economica, lligat a l'impacte de la globalització, que explica que els territoris competeixen entre ells mateixos per atraure inversió, turisme, serveis, etc. tot establint estratègies de desenvolupament local o regional que fan bandera de les especificitats i avantatges comparatius del lloc en qüestió. I és aquí on apareixen els rànquings, de tota mena i fets en base a diversa metodologia, ja sigui agafant informació estadística de caràcter contable (PIB, renda per càpita, preu de l'habitatge, número d'hotels, etc.) i també dades més difícils o impossibles de contabilitzar (estat del medi ambient, esperit empresarial, qualitat del paisatge, etc.).

No hi ha dia que passi que no apareixi un nou rànquing del qual els mitjans de comunicació i opinadors no se'n facin ressó. Avui mateix, l'AVUI publica que, segons un estudi del banc suís UBS, Barcelona és la vintena ciutat més cara del món i ahir mateix en Xavier Solano escrivia al mateix diari un article on alertava que Barcelona com a ciutat i Catalunya com a regió estaven perdent pistonada a nivell europeu i mundial. Solano es basava en l'estudi "European cities and regions of the future" (PDF, 4 pàgines) que publica anualment la revista FDI, vinculada al Financial Times. L'interessant d'aquest rànquing és que dona informació a diferent escala: regions administratives i ciutats de diferent mida, no només les grans ciutats. No entraré a valorar els resultats ni el per què de la posició de cadascú, sinó que vull fer veure que variant de metodologia poden sortir uns resultats diferents. Per exemple, pel que fa a les principals ciutats hi ha un acord general que Londres i després París són les capdavanteres a nivell europeu, però després existeix molta variabilitat entre el que diuen uns i altres.

Si l'estadística és una arma de doble tall, els rànquings s'han de mirar amb lupa. Cert que són importants i s'han de tenir en compte, però no fins al punt d'obsessionar-se amb ells, ja que és relativament senzill convertir-los en arma política. Yves Lacoste, geògraf francés (marxista i molt jacobí, val a dir) deia que els mapes eren una arma per a la guerra. Jo afegiria que els rànquings els hi van al darrera. No cal que ens passem el dia com Rob Fleming.