Si agafeu qualsevol estudi sobre la xarxa de ciutats europea, veureu que només Londres i en menor mesura París tenen la consideració de "ciutats globals". La capital britànica encapçala encara la llista dels principals indicadors econòmics i culturals, peró París l'hi va al darrera -o directament l'avança- en determinats àmbits. Un interessant article de "The Economist" titulat de manera molt significativa "The rivals", assenyala els trets distintius de les dues ciutats, posant especial èmfasi a l'arquitectura i a l'urbanisme com a elements estratègics clau per a la promoció urbana, contraposant la "creativitat" de Londres contra el "conservadurisme" de París, tot i que la primera presenta una major presència d'efectes perversos com els alts preus (sòl, habitatge, menjar, transport públic, etc.).El cas de Londinenc és el que conenc millor i per entendre el seu èxit, no exempt de crítiques, s'han de tenir en compte les polítiques implementades pel "New Labour" des de finals dels 90. Curiosament, aleshores Barcelona va ser un model a seguir pels ideòlegs laboristes. Avui, en canvi, Barcelona hauria de començar a mirar cap a Anglaterra, especialment pel que fa a la novedosa forma de govern metropolità que gestiona el destí de Londres, allunyat de la rigidesa administrativa que impera a casa nostra.
El video que adjunto, gravat d'una aplicació del Google Earth, mostra en 30 segons la construcció del paisatge de la City londinenca des de 1953 fins el que està previst al 2015.
For Paris and London these days are also fierce competitors: for investment, besides the more intangible qualities of inventiveness and style that make a “world city” in the global mind. The most arresting feature of the London skyline these days is not the new architectural landmarks—the Gherkin, Tate Modern, City Hall—but the staggering number of cranes. In the centre of Paris, there are none. The Labour government elected in 1997 kept the city attractive with stable economic management and with corporate and income taxes that were low, at least by French standards—though these are set to rise for non-domiciled residents. And it cared about the image of the capital, too. The Labour government not only spent freely on the arts, but also abandoned its resistance to using private sponsorship to build new galleries and museums. In doing so, it helped to shrug off a British indifference towards the look of London. Daring modern architecture proclaimed that this was a true world city.
|
0 comentaris:
Publica un comentari