Tota estratègia de ciutat està abocada al fracàs sinó esmenta un pla d'acció ben definit en temes quotidians, centrat en el dia a dia dels ciutadans i ciutadanes que fan vida en el medi urbà. No val quedar-se en discursos i iniciatives pròpies del "city-marketing" o similars i deixar les persones en darrer lloc. Garantir l'accessibilitat universal a tots els racons de la ciutat és una feina obligada i essencial per a tots els polítics i gestors urbans. A casa nostra s'ha fet força feina en els darrers anys i l'administració ha abocat molts esforços en adequar la via pública pel pas de tothom, algunes vegades de manera més reeixida que en d'altres. Les persones amb mobilitat reduida han estat especialment considerades, però encara queda feina per fer. Els objectius de justícia social bé s'ho valen.
No només l'administració ha de tenir-hi un rol actiu, sinó que es requereix de la participació activa de tota la societat: cotxes que aparquen impunement sobre la vorera, vehicles estacionats sobre els carril-bici, rases d'obra que impedeixen el trànsit de vianants, terrasses de bar convertides en obstacles, etc. La llista és ben llarga. La normativa municipal pot quedar en paper mullat si no s'acaba amb l'incivisme d'uns pocs. Una ciutat cívica i responsable és una ciutat que per força ha de funcionar bé.
M'ha agradat el video que ha elaborat la Marta Bordas, del Departament de Composició Arquitectònica de la UPC, titulat "Obres al meu carrer. Ciutats accessibles per a tothom?". Ella viu més que ningú els problemes de mobilitat i accessibilitat que presenten algunes ciutats, encara que tots i totes ens hem trobat alguna vegada amb problemes similars. Val la pena mirar-lo.
No només l'administració ha de tenir-hi un rol actiu, sinó que es requereix de la participació activa de tota la societat: cotxes que aparquen impunement sobre la vorera, vehicles estacionats sobre els carril-bici, rases d'obra que impedeixen el trànsit de vianants, terrasses de bar convertides en obstacles, etc. La llista és ben llarga. La normativa municipal pot quedar en paper mullat si no s'acaba amb l'incivisme d'uns pocs. Una ciutat cívica i responsable és una ciutat que per força ha de funcionar bé.
M'ha agradat el video que ha elaborat la Marta Bordas, del Departament de Composició Arquitectònica de la UPC, titulat "Obres al meu carrer. Ciutats accessibles per a tothom?". Ella viu més que ningú els problemes de mobilitat i accessibilitat que presenten algunes ciutats, encara que tots i totes ens hem trobat alguna vegada amb problemes similars. Val la pena mirar-lo.
Actualització a diumenge 23/3/2008: la casualitat ha volgut que El Punt publiqués avui un reportatge sobre els 17 anys de la Llei 20/1991 sobre la supressió de barreres arquitectòniques. El títol és ebn explícit: "Els ajuntaments incompleixen la llei de supressió de barreres, des de fa 17 anys".
1 comentaris:
Hola Narcís.
La veritat és que massa sovint, les ciutats son més una pista americana que un conjunt de carrers, places, voreres, etc.
Si ja per una persona sense cap limitació física, els entrebancs son frequents, no puc ni imaginar-me el que deu representar per una persona obligada a anar en cadira de rodes o amb alguna altra limitació funcional que li afecti la mobilitat.
Com sempre les ciutats és fan a trossos i ja seria hora de que és planifiquesin de dalt a baix.
Salut i €
Publica un comentari