Símbols

Escrivia Kapuscinski que el culte als símbols és una cosa pròpia de les nacions sense estat. Parlant d'Armenia, opinava el periodista polonès:

"Un pueblo desprovisto de Estado busca salvación en los símbolos. La preservación del símbolo cobra para él tanta importancia como la defensa de las fronteras. El culto al símbolo se convierte en el culto a la patria. Es un acto de patriotismo" (El Imperio, pàg. 57)

Per una vegada, no estic d'acord amb el mestre. La provisió i manteniment de les imatges simbòliques es produeixen a l'interior de cada poble amb identitat cultural o política, ja tingui estat propi o no. Si Kapuscinki tingués raó, Espanya s'abstindria de plantar una estanquera gegant enmig de la plaça Colón de Madrid, Xile no obligaria per llei a posar els colors nacionals als balcons durant la festa nacional (cosa que conec gràcies a la Marta Faixedas) o a Finlàndia no hi hauria a cada cantonada màstils per penjar la creu blava sobre fons blanc que expressa "el blau dels nostres llacs sobre el blanc dels nostres hiverns". Tan sols tres dels múltiples exemples que es poden trobar.

És obvi que un símbol nacional no ha de ser només una bandera; pot ser un escut, un himne, un paisatge, la cara d'un monarca, etc. Si hom es posa a pensar, hi ha tantes coses que potencialment poden ser un símbol d'una nació! El culte, la sacralització dels símbols, arriba a punts tals que la llei pot legitimar la persecució d'aquells que es mofen i mostren una flagrant manca de respecte cap al símbol i al que aquest representa, en contradicció així amb la mateixa noció de llibertat d'expressió, allà on aquesta és reconeguda. Una de les formes més conegudes de descargar les ires contra un símbol nacional titllat d'opressor o de il·legítim és la basada en la pirotècnia, que pel que he vist, últimament fa furor en una bonica localitat del nord de Catalunya.

No s'ha de relativitzar el poder dels símbols. Cada vegada que es faci mofa d'algun, per petit i insignificant que sembli (i no exclusivament símbol nacional), hi ha el perill que legions de hooligans surtin de sota les pedres amb la destral de guerra -o la llei- a la mà. Allà ells, ja s'ho faran. Amb la prudència que em suposa el que acabo de dir sobre no relativitzar el seu poder, no puc estar-me de reflexionar sobre els comportaments irracionals que generen els símbols. Si un crema una bandera, sigui de Catalunya, Espanya o Burkina Faso, no seré pas jo qui munti tot un xou i alci la veu en nom de les essències pàtries. Si és la Senyera l'afectada, evidentment que m'emprenyaré perquè és l'ensenya amb la qual em sento identificat, però al cap i a la fi és tracta d'un tros de roba.

Trobo anacrònic que les lleis persegueixin aquells que es dediquen al bonic art dels focs d'encenalls, d'altra banda tan tradicionals a Catalunya, ja sigui en sentit metafòric o real. Per mi, la llibertat d'expressió ha d'estar sempre per sobre, com a garantia de llibertat i democràcia.