Una ciutat anomenada Esperança

A l'ombra d'un dels leimotivs de campanya de Barack Obama, una nova ciutat global i, al mateix temps, virtual, s'ha donat a conèixer: Hopenhagen. El canvi climàtic és una realitat i la majoria de científics, dades en mà, ho vinculen amb l'acció humana, tot i l'existència d'una gairebé inevitable incertesa. Té sentit quedar-se debatent qui té raó i qui no mentre les conseqüencies de l'escalfament global comencen a generar impactes sobre el medi humà i natural?

Comença a ser hora de passar a l'acció. Espero que de Copenhagen en surtin les bases per a un futur tractat internacional, vinculant i ambiciós. El que no pot ser, com sembla que afirmen molts negacionistes, és quedar-se de braços plegats. Cal un compromís global per al nostre futur comú, que es complemeti amb les moltes i interessants iniciatives locals que, des d'una òptica innovadora, aprofundeixen en la sostenibilitat, entesa no només com un simple recurs retòric o bandera ideològica. Un dels darrers exemples el podem trobar a la ciutat holandesa d'Almere, on es construeix el nou barri anomenat Agromere, seguint l'estela dels models d'"ecociutat" que proliferen arreu del continent, sobretot nord enllà.

www.hopenhagen.org
www.cop15.org

La Girona grisa i fosca

D'aquí poques setmanes entrarà en servei la nova seu central de la Generalitat de Catalunya, ubicat on hi havia l'antic hospital de Santa Caterina. A nivell arquitectònic, la reforma de l'hospital i construcció del nou edifici ha estat exemplar: Fuses i Viader han estat esplèndids relligant antiguitat i modernitat; tradició i innovació, també tecnològica.

Tanmateix, no es pot dir el mateix de l'operació de millora urbana paral·lela a la construcció de la seu governamental. Un resultat formal francament mediocre i sense cap mena de gràcia, que contrasta amb la força estètica del Santa Caterina. El conjunt format per la plaça Hospital i Pompeu Fabra és un espai auster i gris que presenta totes les característiques d'aquelles "places dures" que tan èxit van tenir durant els 90, això sí, amb un "toc Barri Vell" que es manifesta en l'ús de la pedra calcària i de llambordes a la calçada. Ni els colors de les feliçment recuperades "Lletres toves" de Torres Monsó són capaces de donar vida a aquest espai, restant submergides dins d'un mar de grisor. A més, moltes de les lloses que es va emprar per a la vorera de la banda de Joan Maragall, eix comercial i principal via d'accés al Barri Vell des de l'Eixample, estan mal col·locades i aixecades ja des de poc després de la reforma, convertides en un perill potencial pels vianants.

Al caure la nit, la grisor es converteix en foscor. Només fa falta que es tanquin els llums de la nova seu de l'administració catalana perquè Pompeu Fabra esdevingui d'allò més llòbrec. Els pocs fanals que es troben al costat on s'ubica la Casa de Cultura són insuficients per il·luminar tot l'espai. Talment, sembla que el magnífic Santa Caterina desaparegui enmig de la negror. Ras i curt: la reforma urbanística no fa honor a la reforma arquitectònica. I com a conseqüència, el paisatge urbà se'n ressent. En qüestions urbanes, la creativitat i la imaginació fa temps que han desaparegut de Girona.

Personal Democracy Forum EU: el dia després

Durant el divendres i el dissabte he tingut la sort d'assistir, en representació de la fundació CatDem, a la que potser és la trobada sobre ciberpolítica i E-Government més important del planeta: el Personal Democracy Forum, que per primera vegada sortia de Nova York per celebrar-se en territori europeu, concretament a Barcelona, en el marc incomparable de la Torre Agbar, nova icona arquitectònica de la capital catalana. Tot un espectacle veure els i les assistents emprant el Twitter a través del seu portàtil o dispositiu mòbil, transmetent el fòrum i dialogant entre ells i amb l'exterior a temps real.

Moltes i interessants intervencions, algunes de més suggerents que d'altres. Des de les imprescindibles referències al paper dels mitjans digitals per a la victòria de Barack Obama (veure el post d'en Donaire) fins la presentació de webs en pro de la transparéncia informativa, com ara Farmsubsidy.org, que ens permet saber quins són els principals beneficiaris de la Política Agrària Comuna (PAC) de la UE.

Com a geògraf i enamorat dels mapes que sóc, la presentació que més interès em va causar fou la del primer mapa de l'Euroesfera elaborat per la gent de Linkfluence. Encara que limitat a 4 països de la UE (França, Alemanya, Holanda i Itàlia), aquesta representació cartogràfica ens permet visualitzar com les comunitats nacional virtuals tracten els assumptes europeus. De la correcta interpretació del mapa, la gent de Linkfluence n'ha tret fins a sis conclusions que ens fan retrat aproximat d'aquesta Euroesfera i de la mateixa idea d'Europa. Aquest retrat de les interaccions entre comunitats virtuals, força limitades, presenta certes similituds amb el retrat de l'Europa política, és a dir, mostra que encara queda molt camí per crear un sentiment d'identitat europea. La designació, aquesta mateixa setmana, de dos desconeguts com a president del Consell i "ministra" d'exteriors ho poden corroborar.

Map & Analysis of the European political web

Fronteres (i V)

Avui fa 20 anys que va caure una de les fronteres més emblemàtiques de la història. Un mur que no només separava fisicament una ciutat i dos estats sobirans. Era tot un símbol: la divisòria entre llibertat i opressió; entre democràcia i totalitarisme; entre dos sistemes polítics i econòmics antagònics.

I fa més de 60 anys que Stefan Zweig, un home que no va suportar veure i viure un altre totalitarisme anomenat nazisme, va escriure el següent sobre les fronteres:

"Vam cridar d'alegria a Viena quan Blériot sobrevolà el Canal de la Mànega, com si fos un heroi a casa nostra; l'orgull pels triomfs de la nostra tècnica i de la nostra ciència, que se succeïen hora rere hora, va fer néixer per primera vegada un sentiment europeu comú, una consciència nacional europea. Que absurdes, ens dèiem, aquelles fronteres, si un avió les podia superar fàcilment, gairebé com si fos un joc! Que provincianes i artificials, aquelles barreres duaneres i aquells policies de fronteres! Quina contradicció amb l'esperit dels temps, que desitja visiblement unió i fraternitat universal!"

I actualment, en plena globalització, quin és l'esperit dels temps? Quin és el futur de les multiples fronteres que, ai paradoxa, encara perduren o bé es basteixen diariament?

Morir d'èxit

Parla Antoni Puigverd de Girona i de l'exemple dels germans Roca, propietaris del reconegut restaurant "El Celler de Can Roca". Un toc d'alerta sobre la ciutat -i Catalunya- que em faig meu. Comença a ser hora d'oblidar el vell "Girona rai" i d'escriure un nou relat de ciutat.

clipped from www.lavanguardia.es Girona es una bella conocida. Restaurado su cutis de piedra antigua, es una de las ciudades con mayor atractivo de la antigua Vía Augusta, una ruta que, desde los tiempos romanos, conecta el mediterráneo con la Europa continental. Pero está en riesgo de morir de éxito. Las fiestas de este año coinciden con la próxima inauguración de un enorme centro de funcionarios de la Generalitat, en el antiguo hospital de Santa Caterina. La ciudad está en riesgo de retornar a la siesta pasiva de la vieja capital de provincias. De la misma manera que Catalunya puede regresar a la decadencia. Girona y Catalunya podrían estar olvidando que todo lo que no sea educación, trabajo, rigor y constancia es una colosal pérdida de tiempo y energía.

Capitals verdes d'Europa: el cas d'Estocolm

Fa pocs dies, a través del Twitter de la delegació a Catalunya de la Comissió Europea, vaig saber que s'obria la convocatòria, dirigida a ciutats europees (UE, EEE i països candidats) de més de 200.000 habitants, per optar a ser la Capital Verda d'Europa. Aquest guardó, ideat durant la trobada de Tallinn del 2006, premia les ciutat que destaquen en la seva aposta per la sostenibilitat urbana, en un moment històric on proliferen tot un seguit d'iniciatives innovadores en aquest sentit arreu del continent.

Entre moltes d'aquestes iniciatives es pot destacar la d'Estocolm, ciutat que precisament fou escollida Capital Verda d'Europa del 2010. Anomenada "la Venècia del nord" (amb permís de Sant Petersburg), la capital sueca -governada per una coalició entre conservadors, liberals, cristianodemòcrates i centristes-, ha engegat una ambiciosa estratègia urbana que té com a símbol un element que no hi manca: l'aigua. Sobretot, i pel que fa a l'aspecte de l'urbanisme sostenible, Estocolm s'ha fet internacionalment reconeguda des de la construcció del nou barri de Hammarby Sjöstad (la "ciutat del llac Hammarby"), situat al sud del centre urbà.

La història recent de Hammarby Sjöstad és curiosa. A finals dels 80 era una petita zona portuària en decadència, on també s'hi desenvolupaven activitats industrials de baix valor afegit. Després de presentar Estocolm com a ciutat candidata per acollir els Jocs Olímpics del 2004, les autoritats del moment van pensar en situar-hi la vila olímpica, tot aprofitant l'avinentesa per regenerar l'espai, d'unes 200 hectàrees, situat en un entorn de gran bellesa natural. Després que, finalment, els JJ.OO anessin a parar a Atenes, el projecte es va reconduir per tal d'encabir-hi un nou barri on hi haurien de viure unes 25.000 persones. La compacitat urbana, les densitats mitjanes i l'oferta de llocs de treball i de serveis existents en el barri, juntament amb un transport públic de qualitat, són mesures que ja podem considerar estàndards dins del que s'anomena "urbanisme sostenible", igual que d'altres de caràcter més arquitectònic. Tanmatex, el que crida més l'atenció de Hammarby Sjöstad és el que s'ha batejat com a "Hammarby Model", un complex sistema integrat de producció d'energia i gestió de residus i aigua d'alta tecnologia. La web de Hammarby Sjöstad mostra un esquema informatiu sobre el seu funcionament.

Després de conèixer el cas, entenc perfectament que Estocolm hagi estat escollida Capital Verda Europea d'aquest 2010. A la vegada, es tracta d'un cas que exemplifica que el repte de la sostenibilitat no és monopoli de cap ideologia ni quelcom buit de contingut. Davant de tot, responsabilitat i sentit comú.

Ciutats a escala humana

En un dels seus darrers posts, en Manu Fernandez ens animava, a mi a i a altres bloggers, de participar en un "experiment" que tenia com a objectiu respondre la pregunta -Com entenem l'escala humana en les nostres reflexions, treballs i projectes?-

Al llegir la qüestió, de seguida em va venir al cap una entrevista a l'arquitecte Joan Sabaté apareguda a la darrera revista d'Òmnium Cultural. Aquest, tot contestant la pregunta "Els arquitectes són estrelles al nostre país?" que li formulava el periodista Oriol Lladó, deia el següent:

"Això és fruit del paper que en aquests moments ha assumit l'arquitectura com a objecte de glamur i ostentació, i es dóna en major o menor mesura a tot el món. Hi ha un cert mite de l'arquitecte com a artista total, i per tant com a individu dotat d'una capacitat quasi il·limitada per realitzar els seus sòmnis -fixeu-vos que les obres més admirades es descriuen a partir de la dificultat per ser fetes, les dimensions colossals o els milions d'euros gastats. Es tracta d'un fenomen propi de les situacions de crisi, en el qual les persones necessitem crear referents que ens ajudin a sentir-nos menys vulnerables, a imaginar mites de poder o emmirallar-nos. La mateixa evolució de les coses ens durà a apreciar més l'adequació de les solucions que no pas l'efectisme de les formes."

No puc estar més d'acord amb les afirmacions de Sabaté. Sempre he desconfiat dels "arquitectes estrella", sovint presoners de la seva vanitat i, per això mateix, moltes vegades incapaços de veure més enllà de la seva pròpia obra. La repetició continua de models i formes arquitectòniques arreu del planeta acaba suposant una homogeneització cultural; la reproducció i repetició dels mateixos paisatges urbans independentment de la història i de la identitat del lloc. La particularitat, allò que ens fa diferents com a comunitat humana, es perd en benefici d'un cosmopolitisme malentès i empobridor. En primer lloc, doncs, una ciutat a escala humana ha de ser capaç de crear el seu propi paisatge en base a referents estètics endogens, sense que això signifiqui renunciar a la innovació i caure en un conservadorisme tronat.

Dit això, l'urbanisme, la construcció de la ciutat, també ha d'abandonar certes actituds. No val tancar-se en un despatx sense trepitjar carrer i conèixer el paisatge, físic i humà. La caricatura del tècnic tancat en un despatx i només pendent del GIS, de l'Autocad o d'eines per l'estil, té quelcom de real. Tot projecte o pla requereix de la participació de la població, en els termes que he descrit en el post anterior. Admiro aquells i aquelles que projecten i creen entenent que les persones, la ciutadania, seran les usuàries habituals i busquen millorar la seva qualitat de vida. Res de visons utòpiques, sinó realisme propi del dia a dia. A vegades -només a vegades-, els petits detalls són el més important. Penso en un antic post que vaig escriure el març del 2008, on parlava de l'accessibilitat quotidiana a l'entorn urbà, sobretot per part dels qui pateixen problemes de mobilitat. El testimoni de l'arquitecta Marta Bordas és un document de gran vàlua (veure video).

Una ciutat, o és a a escala humana o deixa de ser ciutat. Més clar, impossible.