Marca ciutat i icones urbanes

Els propers dies 13 i 14 de juny tindrà lloc a Figueres el congrés MarcaCiutat 08, una trobada per debatre sobre les estratègies de desenvolupament de les ciutats que s'han agrupat sota la denominació de "Citymarketing". Es tracta d'una magnífica iniciativa del CCAII, que dirigeix l'amic Pau Canaleta i comptarà amb la presència de destacats especialistes, alguns amb bloc com en José Antonio Donaire o l'Albert Medran.

Un dels temes que de ben segur es posaran sobre la taula és el relacionat amb les noves icones urbanes, aquestes grans peces arquitectòniques o urbanístiques que tenen com a raó de ser la creació d'una imatge simbòlica que serveixi per identificar -i promocionar- la ciutat. La Torre Agbar a Barcelona, el museu Guggenheim a Bilbao, el Gherkin de Londres o el Turning Torso de Malmö són només quatre exemples d'aquests casos on un edifici concret es converteix en una senya d'identitat d'una ciutat concreta. A més, si aquestes noves icones porten la signatura d'un arquitecte amb pedigrí, molt millor, per delícia dels Norman Foster, Santiago Calatrava, Richard Rogers, Daniel Libeskind, Renzo Piano, etc.

A vegades, aquesta tendència a contractar les vaques sagrades de l'arquitectura contemporània pot cansar i arribar a ser tediosa. No hi ha res més penós que veure un responsable municipal intentant aconseguir els seus serveis sigui com sigui. No ens posem nerviosos, que hi ha vida intel·ligent més enllà de Foster.

No cal dir que m'agrada l'arquitectura i el bon urbanisme. Sóc un ferm partidari de les ciutats que saben innovar creant i recreant espais, sempre que no es caigui en un seguidisme cec del que fan els altres i en actituds papanates. Un paisatge urbà ben dissenyat i amb elements que cridin l'atenció del vianant per la seva qualitat és garantia d'exit. La capacitat de jugar amb les formes, els volums, els colors o la textura és una mostra de quina ciutat és creativa i quina no, deixant de banda l'excessiva rigidesa normativa i donant peu a la imaginació.

I imaginar és precisament el que ha fet en Manel Bayo al proposar, amb una gran dosi d'ironia que s'agraeix, un total de 7 "projectes utòpics" pel futur Centre d'Art Contemporani de Girona. Podeu gaudir de les seves propostes al Bar del Centre Cultural de la Mercè fins el 29 de juny. N'hi ha per tots els gustos, des dels patriotes (veure imatge) fins a les feministes. Alcaldessa, pren nota!

Tupinada a la Devesa

Fins al moment, el procés participatiu que es duu a terme per definir els usos de la Devesa m'havia semblat prou correcte, tot i discprepar d'alguns criteris i mètodes emprats. Aquesta setmana, però, han ocorregut dos esdeveniments que han suposat una adulteració total dels resultats.

En primer lloc, la presentació dijous d'un projecte de pavelló i espais esportius totalment definit i acabat. Si com s'ha dit el que es volia era només informar la ciutadania sobre el projecte amb el qual treballava l'Ajuntament, no hauria estat millor presentar una proposta esquemàtica, flexible i susceptible de canvis? O millor encara, diverses propostes a partir de les quals treballar?

En segon lloc, aquest dirigisme inicial de l'equip de govern es va corroborar ahir amb un canvi en el sistema de votació. Només cal llegir els paràgrafs de la notícia del Diari de Girona que adjunto, signada per en Tapi Carreras. A casa meva, d'aquest fet en diuen una tupinada. Això no fa sinó certificar la defunció del procés participatiu.

Porto tres mesos afirmant que el debat sobre la Devesa no s'ha de centrar en el pavelló i que una posició constructiva es demostra aportant idees de tota mena, sense deixar-se portar per la cultura del no. Vistes les circumstàncies, admeto el meu error. Al final, tot ha quedat reduït a pavelló sí, pavelló no. Més val que ens deixem de farses i fem entrar els bulldozers al parc d'una vegada.

clipped from www.diaridegirona.cat El resultat de la votació que es va fer en acabar el taller participatiu sobre els usos esportius del Parc de la Devesa de Girona va servir per avalar la construcció d'un pavelló en aquest espai. La votació es va fer després de tota una jornada matinal, on tres grups d'unes deu persones cadascun, van debatre sobre quins usos ha de tenir el Parc. En total hi havia 18 propostes. El sistema de votació consistia a repartir cinc punts com es volgués. Es podia atorgar 5 punts a una sola proposta o repartir-los. Abans de la votació es va explicar als assistents (molts dels quals eren representants de clubs esportius) que tot i que en anteriors tallers els punts s'havien de repartir entre els que els haguessin causat "més sorpresa", en aquesta ocasió ho podien fer en funció de la proposta a la qual volien donar suport.

Elogi de Salt

Durant molts anys, la ciutat de Salt ha estat considerada com un simple àpendix de Girona; una mena de "sortint" en direcció oest on es concentraven els grups socials que la capital rebutjava. La xifra del 40% d'immigració i dels seus efectes derivats és el primer que sol esmentar tota persona que parla de Salt, deixant de banda molts dels valors amb els quals compta aquesta ciutat de gairebé 30.000 habitants. Sense deixar d'afirmar que sí, que realment hi ha alguns problemes de convivència que van apareixent de manera periòdica als mitjans de comunicació, cal dir que el Salt d'avui s'ha reinventat de tal manera que, en alguns aspectes, passa la mà per la cara a Girona, ciutat de la qual es va independitzar ara fa un quart de segle.

Durant aquest temps de vigència del seu propi ajuntament democràtic, Salt ha recuperat l'orgull de poble -si és que l'havia perdut mai- i ha vist com molts dels principals equipaments de referència de l'àrea urbana s'hi localitzaven. Estic parlant del Teatre de Salt, del parc hospitalari Martí i Julià, de la sala de concerts La Mirona, de la reconvertida fàbrica Coma Cros i, sobretot, del centre comercial i d'oci Espai Gironès, convertit en una nova centralitat d'abast regional. Alhora, les transformacions urbanístiques es poden considerar exemplars, tot i l'existència dels inevitables errors i de punts concrets que requeririen millores. Un aspecte que em crida particularment l'atenció és el tractament del paisatge urbà, sobretot pel que fa a l'enjardinament. L'ús de la clàssica gespa es barreja amb plantes pròpies d'entorns mediterrànis i flors de diferents colors donen vida a l'entorn de la ciutat. Sorprenentment, la qualitat estètica s'estronca de cop i volta quan s'entra a Girona. Encara que no hi ha separació física, és fàcil veure on acaba una ciutat i comença l'altra.

Una mostra de les bones pràctiques és el plànol que adjunto, el qual forma part de la cartografia del projecte de Pla Especial de les Deveses de Salt, que es preveu aprovar d'aquí a poc temps. Aquest pla és la continuació, almenys des d'un punt de vista territorial, del Pla Especial de les Hortes de Santa Eugènia de Girona i conté tots els ingredients per superar-lo conceptualment i també a la pràctica. Un aspecte a destacar és que el PE de les Deveses planteja una òptica integradora amb la resta del teixit urbà, tot marcant -com es veu a la imatge- un seguit de recorreguts "verds" que esdevindran la porta d'entrada natural a l'interior de les hortes i deveses. La innovació no acaba amb aquesta original idea, sinó que també trenca amb la lògica de la trama viària clàssica est-oest i proposa una nova lògica nord-sud. Simbòlicament, fins i tot es pot arribar a llegir com un trencament de la dependència de Girona. Per molts anys.

Leila Khaled a Barcelona

Leila Khaled, qui fou mà dreta del líder del FPLP George Habash (recentment traspassat), ha estat convidada a Barcelona pel Consell de la Joventut. Quan ho vaig llegir, vaig posar-me les mans al cap