Tancat per vacances

Sota l'ombra d'arbres centenaris estant, com ara aquest bell (i vell) exemplar de roure penol (Quercus ruber), ben a prop d'on van viure i treballar referents com Sir Isaiah Berlin o J.R.R. Tolkien, poso el cartell de "Tancat per vacances". Be, vacances de bloc, perque servidor no esta aqui precisament per plaer (que tambe). Espero que ens retrobem a l'agost!

PD: on coi son els accents en els teclats britanics? :-)

100 anys d'Eixample

Per ser rigorós, encara falten poc menys de sis mesos per arribar a la data exacta, però aquest 2009 l'Eixample de Girona celebra 100 anys. El 3 de desembre de 1909 es va aprovar, via "Real Decreto", el Pla d'Eixample de Girona, redactat per l'arquitecte de Vilanova i la Geltrú Eugeni de Campllonch. L'efemèride ha passat, almenys fins al moment, completament desaparcebuda, ja sigui per part del consistori gironí, del món acadèmic, dels col·legis professionals o dels mateixos veïns i veïnes. I la veritat és que no és gens rar, tractant-se d'un pla que ha estat qualificat, en paraules de l'historiador Jaume Fabre, com a "escarransit".

El cert és que el pla d'Eixample va arribar molt tard, quan l'especulació urbanística ja pervertia els que s'estaven executant (com el Pla Cerdà de Barcelona). A més, es veia afectat per greus problemes d'origen. El principal d'aquests problemes fou la manca de capacitat prospectiva de Campllonch, qui no va arribar a imaginar el creixement futur que experimentaria Girona, ciutat que a l'època comptava amb només 15.000 habitants. A la vegada, l'Eixample gironí va ser projectat amb carrers estets i ombrivols i, el que és pitjor, sense cap mena d'espai lliure. Tots els que s'han anat guanyant darrerament, com la plaça Miquel Santaló (foto 1), han estat producte d'esponjaments.

Un cop aprovat, les modificacions van ser moltes, manifestant-se en la delimitació de carrers que no sortien en el pla original o, també, deixant de construint-ne alguns altres, com la perllongació del carrer Juli Garreta fins al de la Creu. L'anomenada "plaça" Joana Jugan (foto 2) ha quedat com a testimoni del que no va ser. Pel mig, episodis polèmics entre propietaris i ajuntament; entre interessos privats i interessos públics, a vegades només suposadament. La signatura de l'anomenat "Conveni Ensesa" va ser el més significatiu d'aquest episodis, amb el qual es va acabar de perfilar la part sud de l'Eixample.

L'Eixample és el meu barri; l'indret on visc des de fa 32 anys, temps suficient per observar molts de canvis en el paisatge urbà. Amb pas dels anys, la barreja social s'ha fet més que visible, alhora que els vells tallers i petits industrials que ocupaven els baixos han anat desapareixent, donant pas a locals d'oci i comerços, molts dels quals franquícies globals. La Fusteria Sastre és un dels darrers supervivents, i no per gaire temps. He usat la paraula barri, però el cert és que a l'Eixample està mancat d'identitat de barri, ja que les relacions socials es limiten a uns contactes entre particulars, més o menys extensos segons el cas.

En tot cas, moltes felicitats. Mirant els reptes de futur que té la ciutat, només espero que el que va passar amb l'Eixample serveixi de lliçó per tal de no repetir errors.

Foto 1: Plaça Miquel Santaló, entre Lorenzana i Joan Maragall, espai d'ús públic obert durant els darrers 25 anys.

Foto 2: "Plaça" Joana Jugan, testimoni de la perllongació de Juli Garreta que mai es va dur a terme.

HOME

El passat divendres 5 de juny, dia mundial del medi ambient, va ser la data simbòlica escollida per estrenar el documental "HOME", dirigit pel fotògraf paisatgista francès Yann Arthus-Bertrand. El film, d'una hora i mitja de durada, està plagat d'imatges espectaculars, venint a ser una versió cinematogràfica dels coneguts reportatges gràfics de Bertrand "La Terra des del Cel".

Filmat amb sentit didàctic i des d'una òptica ecologista i humanista, el documental assenyala les principals problemàtiques socials i ambientals dels nostres dies (canvi climàtic, migracions, sobreexplotació dels recursos naturals, contaminació, etc.), encara que no es queda amb una simple i senzilla diagnosi, cosa que és d'agraïr. Els darrers 10 minuts són clarament propositius, mostrant exemples concrets d'avenços tecnològics que serveixen de model per a un futur sostenible, sense deixar de banda una necessària menció a l'educació, la sanitat o el comerç just (de nou, els subsidis agrícoles dels EE.UU i la UE són atacats per distorsionar els mercats).

Un treball que no és ideològicament neutre, però que fa reflexionar i resulta un gran plaer a la vista. Aneu a la web, apreteu "play", escolliu l'opció "pantalla complerta" i disfruteu de la pel·lícula.

Aquí, una petita mostra.

123/2006/CE

Falten dos dies per les eleccions al Parlament Europeu i encara hi ha gent que pregunta quin sentit té acudir a les urnes. El desconeixement del que es fa i es deixa de fer a les institucions europees és majúscul, sigui per la causa que sigui, i la percepció de que el PE és només un cementiri d'elefants és alta, tal com opinava un amic meu fa un parell de dies.

La veritat és, però, que els reglaments, directives i recomanacions que han de passar pel PE són moltes i molt importants, per posteriorment ser transposades a la nostra legislació pròpia. Darrerament m'ha arribat a les mans l'esborrany de la nova Llei d'Equipaments Comercials, que ha d'adaptar l'actual, la Llei 18/2005 de 27 de desembre, al que diu la directiva 123/2006/CE, més coneguda com a "Directiva de serveis". Aquesta directiva, polèmica des de que es va fer pública la primera proposta des de la Comissió Europea, tenia com a objectiu liberalitzar el mercat de serveis en el conjunt de la Unió Europea, originant una gran oposició per part de l'esquerra verda i post-comunista, per una banda, i la dreta estatista, per l'altra (en aquests darrers es va fer famosa l'expressió de Phillippe de Villiers, líder de l'ultra-jacobí partit "Mouvement pour la France" - aliats de Ciutadans a les actuals eleccions, val a dir-, sobre el "fontaner polac"). Finalment, un acord entre Populars, Socialistes i Liberals va permetre suavitzar el text original.

El cas és que la directiva de serveis té una clara dimensió territorial, tal com fa explícit el nou esborrany de la Llei d'Equipaments Comercials de Catalunya. El perill que, en nom de la llibertat d'establiment, acabin proliferant les grans superfícies comercial per tot Catalunya és majúscul, fent necessari adoptar un seguit de criteris que limitin la seva expansió. El nostre model propi, basat en el comerç de proximitat i integrat dins de la ciutat compacta, comporta un seguit de beneficis de tipus econòmic, social i ambiental que s'han de mantenir i potenciar. Això no vol dir prohibir la implantació de grans superfícies, però sí permetre només el seu establiment en els llocs que es considerin aptes segons el que estipuli la llei.

En tot cas, agafo la directiva 123/2006/CE i la seva transposició com a exemple de la importància del que es decideix a les institucions europees, especialment al PE. No val quedar-se a casa amb l'excusa del "no serveix per res". Com diu la màxima, si no votes, no et queixis.

La definició del model territorial europeu

Fa aproximadament dos anys, vaig escriure un post on em feia ressó d'un estudi (PDF) de l'ESPON on es definien tres escenaris territorials per a la UE. El primer d'aquests escenaris, el tendencial, mostrava cap a on possiblement es dirigia la Unió si no es variessin substancialment les polítiques empreses fins ara. En el segon, el que posava èmfasi en la competitivitat, es reforçava l'anomenat "Pentagon central" europeu, és a dir, la xarxa de ciutats que formen el cor demogràfic i econòmic de la UE, situat entre Munich, París, Milà, Londres i Hamburg. Finalment, el tercer escenari, orientat a la "cohesió", es basava en una disminució de les diferències territorials existents en el si de la Unió, augmentant la quantitat i la qualitat de la política regional europea, encara que fos en detriment d'una major competitivitat a escala global.

Aquest interessant exercici de prospectiva agafa un especial interès a data d'avui, per la confluència de tres factors : (1) per la celebració del desè aniversari de l'Estratègia Territorial Europea (ETE), una visió del territori europeu que, sobretot a nivell teòric, ha tingut una gran transcendència. (2) Per l'elaboració del Llibre Verd sobre la Cohesió Territorial, document de debat que ha d'establir les bases per a una nova política territorial per a la UE. (3) Per la proximitat a les eleccions europees del 7 de juny, el resultat de les quals pot influir sobre l'orientació de diferents polítiques amb repercussions sobre el territori.

Una de les característiques originals de la UE és la voluntat de fer compatible creixement econòmic amb benestar social i respecte al medi ambient. El Llibre Verd sobre la Cohesió Territorial (un nom que ja és tota una declaració d'intencions) reafirma d'entrada aquest objectiu, a l'espera de les aportacions que han de culminar amb un discurs i unes pràctiques renovades. El que queda clar és que el mercat, per si sol, genera impactes i desigualtats, ja sigui a nivell social com espacial. La feina de les institucions públiques és corregir-ho. Potser les polítiques que es troben darrera del segons escenari, que passarien per deixar la PAC i la política regional europea a la mínima expressió, farien de la UE una de les economies més competitives del planeta, però a costa de traïr la mateixa identitat del projecte europeu.

__________________________________

NOTA SOBRE EL MAPA: mostra el continus urbans de la UE, basant-se en la definició de les Urban Morphological Zones (UMZ), enteses com aquells espais urbanitzats contigus separats per 200 metres o menys entre ells. Les UMZ, creades per l'Agència Ambiental Europea (EEA), es detecten a partir de l'agregació i reclassificació de la capa d'usos i cobertes del sòl CORINE. Els principals centres i corredors urbans queden perfectament delimitats, evitant les distorsions pròpies dels mapes lumínics. Feu un "clic" a sobre per ampliar. No em negareu que el resultat és espectacular.

Els paisatges sonors de Catalunya

Tradicionalment, hem entès com a "paisatge" un territori que és objecte d'observació; un espai concret que és processat a través de la vista, formant una imatge mental que serà posteriorment avaluada segons els gustos -sempre subjectius- de l'observador de torn. Tanmateix, la vista no és ni ha de ser l'únic sentit que ens ha de permetre aproximar-nos al paisatge, que d'entrada ja no es "veu", sinó que es "percep". Aquest matís és molt important, ja que porta incorporat la necessitat d'emprar, activament, els cinc sentits, alhora que deixa clar que una persona amb problemes visuals també pot disfrutar d'un paisatge.

La iniciativa "Paisatge sonor i territoris intangibles", promoguda per l'Observatori del Paisatge i la UB, vol deixar constància d'aquest fet. Tal com s'explica a la web "L'ambient acústic configurat pel so, defineix un lloc. Els sons d'aquest lloc, natural o urbà, defineixen aquest espai. Una plaça o un mercat tenen un so característic i diferencial. El so és efímer i irrepetible".

Vinculada amb Paisatge Sonor hi ha la web Escoltar.cat, els paisatges sonors dels Països Catalans, lloc on podeu publicar el so dels vostres paisatges preferits (o odiats), siguin els que siguin.

A veure si, de mica en mica, aconseguim revaloritzar els nostres paisatges, els quals -i em repeteixo- són part de la nostra identitat.

So titulat "Apropiacions urbanes: monopatins a la Plaça dels Àngels" (BCN)

Oh, Europa!

"La sobirania és l'argument contra la CED (Comunitat Europea de Defensa). És l'argument, en definitiva, contra tot projecte d'unitat europea. La unitat política europea no ha de ser una simple xarxa de tractats de bona amistat entre països veïns; ha de ser una creació institucional efectiva, una superació de les formes estatals avui vigents. Cada dia em confirme en la creença que la unitat europea no es farà mentre no comencem per destruir l'Estat nacional, mentre els vells Estats europeus no es desarticulen. Per això em fa la impressió que els més sincers partidaris d'aquella idea unitària continental es troben en les minories nacionals europees i potser entre els alemanys -no n'estic massa confiat, d'àçò últim. A mi, personalment, per exemple, no em preocupa la sobirania de l'Estat Espanyol, ni em preocupa tampoc la "sobirania" d'un possible Estat Català. La sobirania espanyola, perquè no em sent identificat amb el nacionalisme que s'hi defensa. La sobirania catalana, perquè no en tinc una experiència i no la puc enyorar en la forma que la "sobirania" es presenta en altres Estats. (...) Què ens importa la "sobirania" als que l'únic que volem és viure lliurement? Els drets dels pobles són uns altres que els drets dels estats: els pobles poden entendre's fàcilment -jo ho crec així-, els Estats no. Els Estats tenen uns interessos creats, que els pobles petits, els pobles naturals, encara no s'han fet o que no els han servit per a res..."

Joan Fuster, 1954
Inclós dins "Dos quaderns inèdits", Ed. Bromera, Alzira, 2004

Aquest text va ser escrit fa 55 anys, però el contingut em sembla estranyament actual. Fuster parlava d'un cas ben concret, el de la fallida CED, però la crisi actual de la Unió Europea té molt a veure amb la sobirania que esmenta el de Sueca. I l'Europa dels Pobles? Un somni sobre el qual el catalanisme havia posat moltes esperances i que al final ha estat un fracàs. I aquesta és la ironia de la història: si volem pintar quelcom a Europa i al món, només ho podem fer en forma d'Estat. Certament, un Estat obert i que accepti les relacions d'interdependència, però tanmateix un Estat.